Característiques personals facilitadores de processos de canvi :

Per a poder fer aquesta entrada, he de pensar en 8 anys enrere, mare meva com passen els anys, quina por... He de dir que jo mai vaig fer les pràctiques, ja que porto treballant com a monitora i com a vetlladora de nens amb discapacitats des de ben joveneta, així que vaig tenir la sort de que me les van convalidar. No dic que no m’hagués agradat fer-les, però mai no he pogut “no treballar”, així que treballar sense remuneració ha estat i és impossible.

El primer any que vaig fer de vetlladora havia d’estar en una classe de P-3, realment la meva feina era fer de TEI, ja que jo estava cada dia amb la tutora, la Nieves. Com la recordo, ja que vaig aprendre amb ella en dos anys, el que no he aprés ni al cicle superior, ni a la carrera. Avui en dia segueixo recordant estratègies que ella feia, i situacions que em quedava parada com aconseguia sortir-se’n. De fet, hi ha moments en el meu dia a dia que me fa falta, i que m’agradaria que em donés un cop de mà. Lamentablement la tinc massa lluny...

El meu treball consistia en fer de suport a un nen amb Síndrome d’Asperger, el meu Jan, érem dos persones però moltes vegades érem només una. Vaig estar dos anys amb ell, i la separació va ser molt dura, ja que es va crear un vincle molt fort amb ell. Va ser tant fort aquell vincle, que quan vaig venir a viure aquí, a Eivissa, no solament la del EAP va treballar força per explicar-li a ell, sinó que va haver de treballar-ho també amb mi. Ja que m’havia involucrat tant en aquest nen, que havia passat com els límits que s’han de tenir. Els pot estimar, però no són fills teus, ni son família, es faran grossos, i marxaran, i vindran altres nens. Ara ho penso i es que era massa jove, mira que avui en dia segueixo tenint contacte amb ells, sóc molt amiga de la seva mare que només em porta 4 anys, i és molt viatgera i em fa visita cada any, a més aquesta escola que és a Barcelona i és diu Can Fabra la vam començar nosaltres, un  equip molt petit que ja s’ha fet molt gros. Però aquells anys no s’obliden.

Centrant-me en la tutora de l’aula en relació a si era o no facilitadora de processos de canvi, he de dir que en la majoria d’aspectes si:

-          Era el primer any que es començava en aquella escola pública, i havia moltes ilusions i molt d’amor per crear, i es respirava en l’ambient. L’equip la gran majoria ja venia de treballar junt en una altre escola pública que havia començat feia relativament poc a treballar per projectes. Per tant en aquesta nova escola es treballava per projectes des de el primer minut.

-          Era una persona molt observadora, i sempre tenia a mà el seu diari on anava anotant les situacions que li semblaven interessants. Jo em quedava perplexa ja que havia estat en el mateix moment amb ella i no m’havia adonat del que havia passat. Era molt ràpida, i s’havia en que volia centrar l’atenció  i en el que buscava.

-          La Nieves és del nord d’Espanya i no era extremadament afectiva amb els seus nens, en referència    que no els inflava a petons, però els nens la respectaven i l’estimaven com a la que més. Es quan t’adones que els nens saben perfectament les diferents maneres d’estimar, i distingeixen qui els estima de cor.

-          Afavoria un ambient de comunicació i diàleg, molt poques vegades alçava massa la veu, quan hi havien masses crits, es creuava de braços i no feia res. Al cap d’uns minuts reinava els silenci a tota l’aula per art de màgia.

-          Era un equip de mestres molt consolidat, jo no formava part de l’equip, no tenia cap estudi encara, però formava part d’ells, em demanaven opinió, estava a les reunions, mai a la vida em vaig sentir fora, tot el contrari, era una més. Ç

-          És una escola inclusiva, teníem en aquella època tres línies i en cada línea i havia algun infant amb NEE. Per tant la tutora seguia aquesta línea d’inclusió i aquest esperit tan bonic.

-          Era una avaluació contínua, on estava tot registrat de diverses formes, informes pels pares, vídeos, murals, àlbums...

-          La seva metodologia estava basada en l’experimentació i la manipulació, tot i que alguna vegada queia algun fitxa, que no estava gens malament. Trobo que tampoc s’ha de perdre. Un poquet de tot va bé.

-          Les famílies formaven part de l’escola, una escola oberta, on la participació d’aquestes és molt important.

Per altra banda:

-          Les noves tecnologies acabaven de sortir,  i encara no era massa amiga d’elles, li costava molt fer activitats de TIC. Però poc a poc les anava insertant. Tot  i que només teníem un únic ordinador, i ho fèiem un cop a la setmana. Poc des de el meu punt de vista.

-          El tema de l’anglès. Que a mi em toca d’aprop i em fa molta ràbia, és una dona de 50 anys, ara li toca anar a una acadèmia per a poder aprendre una llengua que per a nens de 3 a 6 anys no cal que sigui a nivell natiu. A mi em fa gràcia aquest tema quan després escoltar que un ex president del gobern que justament ha estat ell qui ha creat aquesta llei digui que “ para ser el presidente del gobierno no hace falta el inglés” quina panda... i per treballar amb nens fins a 6 anys si oi? Quin fàstic, bé és el meu taló d’Aquiles i l’estic patint en les meves pròpies carns... Bé doncs la Nieves no en tenia ni idea de l’anglés...

-          A vegades, en molt poques ocasions es deia que sabia de treballar d’una manera per consens amb tot l’equip de mestres de la mateixa línea, i ella feia una mica el que li venia millor. Pot ser una de les coses que no estaven força bé, però en dos anys ha passat en ocasions molt puntuals.

Per tant després de tot el que he anat explicant, i de tot el que jo he viscut i he aprés, he de dir que la Nieves, portava i porta a terme una bona tasca, i per això crec que era una facilitadora del procés d’ensenyança i facilitadora de processos de canvi.

A més sé que avui en dia que l’escola s’ha fet més grossa, que hi ha més alumnes, més classes i per tant més educadores, ja s’han començat a viure moments de més estrés i de desaveniencies, on ja han xocat mestres per no tenir els mateixos pensaments. Mestres que tenien una mentalitat molt més tancada i més tradicional. Que no volien treballar d’aquella manera que no estaven acostumades. Sé que en especial , la mestra de la que us parlo, ha intentat mediar i comprendre moltes de les situacions conflictives que podien sorgir. Per tant per a mi és un model a seguir que ojalà tingués tots els dies al meu costat per a poder seguir aprenent d’ella.